Jo volia viure. Clamava
per viure des que vaig nàixer, aquell 9 d'octubre del 89. Viure, per
a mi, duu inherent ser lliure, és clar. Tenia tantes coses
pendents!
Però no m'ho van deixar
fer. Vaig passar d'un amo a un altre, amb l'esperança
de poder dir t'estime sense haver de canviar-ho
per et vull, de
poder afirmar que m'hauria agradat estar amb
el poble, i no tan sols en
el poble. Ai, si haguera crescut com desitjava!
En
nàixer era l'esperança de molts. Encara recorde les paraules
d'aquell savi que em va vindre a veure quan jo encara no
alçava ni un pam de terra: “És l'autèntica,
la local, la nostra i esperem que dure molts anys, també, i que
ajude.”
Després aquestes
paraules em van ser prohibides, i tots els nostres grans
lletraferits amb elles. Tenien tant per ensenyar-nos i els tapàrem
la boca! Tenien tant per dir-nos i els ofegàrem els mots!
La finalitat amb què
vaig ser concebuda prompte va ser oblidada, i any rere any
vaig anar desaprenent. Començaren a imposar-me mentides, que
jo repartia a tort i a dret. València capital del món, amb les falles, la Ciutat de les Arts i els grans esdeveniments.
Mai no em vaig trobar amb
la Gürtel ni amb la corrupció. L'enfonsament de
l'educació i la sanitat mai no m'aparegué imprés en pantalla;
no vaig acollir els músics que s'expressen en la nostra llengua, ni tampoc doní veu
als familiars de les víctimes de les vies que els perversos
homenots
volien que tothom oblidara.
Quina bona feina vaig
realitzar per a ells! Maleïts botxins que m'utilitzaven per
poder manipular-vos a tots! Perdoneu-me, tant de bo hagués
estat prou valenta per desfer-me d'ells abans.
I és que, qui no té vergonya tot el món és seu.
Malgrat això, em
consolava recordant
els matins en què el mític gos blanc o el xiquet amb cua que
viatjava en un núvol supersònic venien a veure'm; la paella que
presentava aquell magnífic showman;
les curtes visites de l'humorista que sempre em treia la llengua, o
els clàssics que es presentaven sense avisar, a hores estranyes,
per tal d'eixir als documentals.
Ara ja fa molts anys que
em vaig trobant malalta. Els darrers temps, però, sent una
pressió molt intensa a l'estómac que no em deixa
dormir. Trobe que ja em queden pocs dies de vida.
Sóc, però -vet aquí quina
contradicció!- més feliç que mai. El meu estimat
poble em fa costat, s'han alçat eixes senyeres, coronades o no de
blau, i la Plaça de la Mare de Déu, plena de gom a gom, ha
cridat que no em vol perdre.
I ara, què passarà
amb mi? Moriré, no ho
dubteu, però la meua mort servirà perquè vos uniu i creeu una
successora que us puga representar millor que no ho he fet jo.
Ella serà per fi la paraula viva; la paraula viva
i amarga.
