Mots d'astronomia

Esdevinguérem insòlits cercadors de paraules. Les buscàvem a cada racó, ja fóra sota els llençols o darrere les orelles de l'altre. Ens agradava escorcollar els nostres cossos fins a trobar el substantiu adequat, bé entre els meus pits indomables, bé sota el teu melic imperfecte. Els llibres ja no ens servien com abans, ni tampoc els diccionaris, tot se'ns quedava curt i preferíem buscar en la nostra geografia particular. Esbojarradament ens perseguíem, convençuts que descobriríem un nou mot en qualsevol moment impensat, potser minuts abans que tancara la piscina, en qualsevol recòndit indret de la nostra pell.

Érem experts en trampejar les situacions a què ens abocaven els déus, així arribàvem a ensopegar amb vocatius en francès i noms propis de criatures fantàstiques. Amb els meus ulls descobries la paraula mel, i amb les teues indicacions jo arribava a les veles i el vi blanc. Ens emocionaven els pronoms en plural
–sempre créiem que era millor nosaltres que tu i jo i érem uns fanàtics de totes les accepcions de la paraula felicitat, perquè per a nosaltres això no era una sa patranya. Jo preferia inventar mots però tu, en canvi, preferies la correcció d'allò ja normalitzat.
La bona qüestió era que el verb salvar-nos ens agradava més amb l'adverbi no al davant.

A mi m'agradava quan estudiaves les meues plantes dels peus i recollies un fum de variants geogràfiques i onomatopeies curioses. A tu el que més t'agradava eren els articles i examinar amb besos els meus llavis, perquè tots dos eren salats.

Però el que ens fascinava, sens dubte, eren els verbs, i canviar els pretèrits pel present.