Després d'un estiu desèrtic, les primeres gotetes d'aigua van ballant enèrgiques per la finestra d'una habitació qualsevol.
Una noia les escolta mentre davant d'un paper en blanc, intenta escriure lletres antigues d'un món remot.
Van relliscant, poc a poc, subtilment, elegants, cadascuna diferent de l'altra.
Mentrestant, la noia escolta atentament la melodia que sona.
Plim, plim , clash!
Cada gota segueix el seu camí, però de sobte, màgicament, una gota troba un altra, i sense saber com, ni per què, es fonen per sempre.
La noia observa encisada tots els camins de les gotes, com poc a poc, es van unint sense imaginar que anaven acabar així l'aventura, i el quadre sobre la finestra es va transformant.
Avorrida del món en què viu, desitja convertir-se en una d'eixes petites gotes d'aigua, però, malgrat que ho intenta amb totes les seues forces, no ho aconsegueix.
Haurà de conformar-se podent contemplar l'espectacle a la finestra.
Han passat uns minuts, tot ha acabat. El quadre ha desaparegut.
Potser, la propera vegada, la noia tornarà a quedar-se meravellada davant un diminut món de somnis i bogeries, però, mai més tornarà a contemplar el mateix quadre.
Les seues passes s'allunyen de la finestra, i torna a asseure's davant d'un paper en blanc.
Continuarà intentant escriure lletres antigues d'un món remot, mentre el temps s'esmuny entre les seues mans.
