Va obrir una de les dèbils gotes d’aigua que queien aquell
matí de primavera.
Els llums de l’acollidor cafè li feien mal
als ulls, intentava recordar com havia anat aquell dia, però tan sols
apareixien, com desdibuixades a un quadre abstracte, dues mans a sobre un
piano, els dits lliscant suaument, tocant amb delicadesa cada nota; uns cabells
rossos que acompanyaven unes melodies dolces, plenes de somnis i il·lusions.
L’emoció als ulls, el riure nerviós dels
moments previs, la felicitat de cridar junts al vent, d’estirar per aquí i per
allà per fer tombar l’estaca. L’esperança de fer tornar a cantar el riu, de que
no muiren més flors, de rompre el silenci d’una vegada per totes, de caminar
per poder ser, de voler ser per caminar.
Perquè vam somiar junts que no som d’eixe món,
i el licor de la resina dels antics oliverars amb un to diferent, ens ha fet tendra la memòria.
Asseguda al tamboret, sense adonar-se’n, es
va posar a cantar de nou.
Velles notes, vells acords...
La gota d’aigua va relliscar de les seues mans,
va caure a terra, i va desaparèixer.
La noia va somriure. Encara quedaven moltes
gotes d’aigua per obrir.
