Poc a poc el cel anava transformant-se
en un ventall de colors estranys, mentre nosaltres, amb les lleganyes
als ulls obríem la porta de la felicitat.
-Ballem, estimada?
-Quan i com vulgues, estimat.
I ballàrem patinant sobre un llac
gelat pel fred d'una muntanya perduda.
-I ara, per què rius?- va dir mentre
poc a poc, inconscientment començava a dibuixar-se un somriure
als seus llavis.
-Tot és tan perfectament màgic! Em
quedaria ací de per vida, enmig del no-res, recorrent cada línia
d'escorça d'arbre mullat amb resina, mentre els dits freds
d'històries sense trellat em demanen deixar de donar cops a la taula
de fusta, d'un bar de misteris; jugant amb guants i teixits acolorits
com un nen petit, sentint cada respiració d'aquest univers de
somnis.
-Dóna'm la mà, i oblida't del món
per 1814 metres, vull dir, per 1814 minuts.
La rosada dels vidres ens va despertar,
d'una nit d'insomni, de cases esponjoses i mirades efímeres entre la
foscor d'un refugi d'hivern.
